24.8.12

Dulce de membrillo

Leí que el dulce de membrillo encanta al zorrito... ¡Pues descubrí que entonces tengo uno en casa!

23.8.12

Escondrijo de zorrito

Me gusta desplazarme metros... kilómetros. Me hace sentir libre. Y me gusta volver luego a mi escondrijo de zorrito. Me hace sentir afortunada.

Herencia de zorrito

Qué heredé del zorrito:

* Zorrito superviviente - La capacidad de prosperar más allá de las dificultades. Aprender a sortear el subconsciente, a confiar en el inconsciente, a ser paciente, a callar más, a observar más, a ser  incluso invisible para ello por periodos de tiempo. A ser más lista.
* Palabra de zorrito - El contador de historias, el alquimista de vocablos, el artesano de palabras. A escribir a todas horas, como siempre he hecho. A leer más, mucho; de hecho, quiero tener siempre un libro para leer (leí antes mucho por obligación; ahora quiero leer más por gusto).
* Zorrito de cocina - Cuando se trata de hacer dar la vuelta en el aire a los crêpes, el corazón me llevó (1) a pensar en cualquier cosa menos en el hecho de que han de volver a caer en la sartén. Si te concentras en su vuelo, me decía el zorrito, puedes estar segura de que caerán apelotonadas o de que se chafarán directamente sobre los fogones. Es cómico, pero justamente la distracción es lo que nos permite llegar al centro de las cosas, a su corazón.
También me legó el zorrito el instinto de seguir incansable el río que corre subterráneo, de buscar el tacto de la Tierra bajo los pies, y el abrigo del manto fresco de la Madre Naturaleza. Alrededor de un fuego forjo vínculos con otras mujeres salvajes y sabias, Madres y Hermanas Espirituales. Los colores, olores y texturas de los alimentos de temporada, hierbas, raíces, cortezas... todo lo que reluce es oro, y todo lo que crepita en la witchy olla, una fiesta por sí solo.
* Pelaje brillante de zorrito - Cuidar mi melena, dejar que brille con el sol, disfrutarlo suelto sobre los hombros. Relajarme. Ser feliz en mí misma. Ser más feliz.

(1) Susanna Tamaro, Donde el corazón te lleve ( Va' dove ti porta il cuore), 1994. 

http://fondosparablogger.blogspot.com.es/2010/09/fondo-78-le-bal-des-sorcieres.html

1.8.12

Germà Llop


Con mucho cariño, orgullo y honor, presento este poema... Awroooo! Aho, sister!



Eva Vega Diaz, 16 anys





GERMÀ LLOP

Una barreja d’innocència i malícia enlluerna els teus ulls.
Camines indolent, com qui ja no té por als desenganys,
el silenci d’una existència confosa t’omple de recel.
T’ha fet fugisser de somnis la saviesa de tants anys?

Quin pecat vas cometre en un passat, vell amic?
Potser l’astúcia de la teva mirada fa mal...
potser la teva supèrbia innata amoïna la feblesa humana
Quina ha estat la causa, amic meu, de ta resignació fatal?

Sotmetent les ànimes més braves i el dimoni del silenci
un udol llastimós omple la foscor de la nit
i en la recerca de la Mare Natura que et desampara
amagues una nota de desconsol vers la fúria i el despit.

Tens la indòmita magnificiència de la llibertat,
et diuen llop i mai no t’han cridat amb tendresa,
perlen de tu però ni tan sols et coneixen,
diuen que véns de l’infern i ignoren ta noblesa

Amic meu, germà meu, pare meu,
mentre t’amagues en la immensitat del boscatge,
penses que el teu poble és víctima de la ira divina
que t’ha desterrat, per sempre, en un laberint salvatge.